En molts projectes, la implantació del BIM encara es focalitza en produir models BIM orientats a la representació gràfica i en complir el requisit de lliurar-los al client un cop finalitzat l’encàrrec. Això representa només una part del potencial real del BIM i, a més, desembocar en un ús inadequat d’aquesta metodologia.
El valor del BIM no està en els models BIM en sí mateixos, sinó en com emprem l’ecosistema al seu voltant per a donar suport a decisions més sòlides, més ràpides i millor informades al llarg de tot el cicle de vida d’un edifici o infraestructura.
Aquest article resumeix com passar d’un BIM centrat en obtenir lliurables a un BIM centrat en la decisió, i per què aquest canvi resulta essencial per generar valor real.
Quan el BIM deixa de ser útil?
Moltes implementacions fracassen en la seva missió d’aportar valor afegit per les següents raons:
Plecs contractuals orientats a l’obtenció de lliurables
La majoria especifiquen formats, nivells de detall i estàndards tècnics, però no identifiquen quines decisions ha de facilitar aquella informació ni quin criteri ha de permetre validar-les. Per exemple, s’estableixen els “usos del BIM”, però no el propòsit que els dona sentit ni la perspectiva de qui els sol·licita.
KPIs centrats en la qualitat del model
És habitual avaluar si “el model està correcte”, però poc sovint es mesura si el BIM ha contribuït a prendre decisions de més qualitat i en el moment adequat. Les “auditories de model” se centren a verificar el contenidor i el contingut, però no allò que està representant aquest contingut.
Eines i fluxos basats en check-lists
La validació d’estàndards i la conformitat ISO són necessàries, però no suficients. El risc és convertir el BIM en un conjunt de protocols en detriment d’unes metodologies de treball orientades a aportar valor. L’equilibri entre la necessària estandardització i protocol·lització i la conservació de l’agilitat (entesa com l’òptima relació entre esforç/valor) en el desenvolupament dels encàrrecs pot ser complicat, però és quelcom que cal no defugir.
Governança fragmentada
Quan qui genera el contingut dels models d’informació, especialment pel que fa als models BIM, i qui decideix no formen part del mateix flux, apareix una desconnexió entre la informació generada i les decisions que s’han de prendre.
Un canvi necessari: primer les preguntes, després les solucions.
El punt de partida hauria de ser les preguntes decisòries que l’encàrrec necessita respondre. Aquest enfocament és el que inspira el concepte de MVIM (Minimal Viable Information Model).
Només generem la informació estrictament necessària per donar suport a les decisions clau del projecte.
En lloc de demanar “què hem de lliurar?”, ens preguntem “què hem de decidir i per què?”. Això simplifica el flux de treball, redueix sobre informació i millora la traçabilitat.
Com implementar BIM orientat a la presa de decisions
1) Identificar les decisions crítiques
Identificació de decisions crítiques: Llista quines decisions s’han de prendre en cada fase (ex: “Continuem amb la inversió?”, “Quin proveïdor triem?”, “Hi ha risc de retard?”).
2) Definir el KPIs
Aplicar Indicadors Clau de Rendiment al BIM pot sonar molt tècnic, però en aquest context només es tracta d’identificar, per a cada decisió, quin son els paràmetres que la segueixen. Si són quantitatius, es transformaran en dades que s’hauran d’incorporar els contenidors d’informació adequats (models BIM, GIS o altres bases de dades), si són qualitatius, s’haurà de buscar de quina manera i qui haurà de valorar-los.
3) Definir la Informació mínima necessària
En la presa de decisions, l’excés d’informació és tan nociu com la seva manca. Sempre cal preguntar-se: “Si no disposés d’aquesta informació, la decisió final seria diferent?”. Si la responia es negativa, vol dir que és prescindible. Aquesta idea està perfectament alineada amb el concepte de LOIN (Level of Information Needed) de l’ISO 19650, la qual estableix que cada paquet d’informació ha d’estar vinculada a una necessita concreta.
Cal remarcar que aquest principi s’aplica a tota mena d’informació, no només aquella que incrustada en models BIM o GIS, sinó també a aquella emmagatzemada en altres suports com ara documents o imatges.
També és aplicable tant a KPIs quantitatius com qualitatius. En el cas dels primers, la forma d’aplicar el principi d’utilitat és clara. Només compartirem les dades que siguin necessàries per a la realització d’anàlisis que permetin prendre decisions. En el cas dels KPIs qualitatius, el mecanisme és més complex, perquè els mecanismes per valorar cada indicador solen dependre de diversos factors. Per exemple, per avaluar la facilitat de manteniment d’unes instal·lacions, caldrà modelar l’espai de registre de les màquines per a la seva anàlisi visual i mètrica i, alhora, introduir propietats als elements que permetin generar les vistes adequades (sistemes de classificació, nomenclatures dels elements, materials, etc.,) .
4) Definir l’origen de la informació
Per tal d’evitar informació duplicada o contradictòria, cal establir qui aportarà la informació. Aquí és on intervé el que l’ISO 1960 anomena Master Information Delivery Plan. No obstant, el MTIP coordina quins contenidors d’informació comparteix cada agent, no la informació que han de contenir cadascun i com es mostra. Per aquesta raó, resulta útil emprar el mínim nombre de contenidors d’informació (aquí els models BIM i GIS són un aliat molt valuós) i desenvolupar sistemes eficaços per a definir la informació que ha de contenir cadascun.
A C+A hem desenvolupat estratègies per simplificar les especificacions dels lliurables, com ara la Matriu d’Abast (que aglutina en una sola taula el nivell de detall geomètric, el no geomètric i el documental) o el Pla de Producció de la Informació (que relaciona els propòsits i objectius de l’ús del BIM amb els lliurables i les fites, els contenidors d’informació i els processos que permeten obtenir-los).
5) Definir la freqüència de lliurament
El BIM encaixa molt millor amb les metodologies àgils de desenvolupament (com ara el SCRUM) que amb tradicionals (processos en cascada) doncs busca la interacció continua amb els clients i usuaris. L’ISO 19650 estableix un procés concurrent, iteratiu i incremental de revisió dels lliurables, però recomana l’acceptació parcial dels contenidors d’informació, per la qual cosa a C+A recomanem que els clients/usuaris participin sovint en les revisions de l’aquí de desenvolupament, com si fossin un equip de treball més, donant feedback que ajudi a garantir l’acceptació final dels lliurables.
6) Garantir l’accessibilitat
Per prendre decisions, tothom ha de poder accedir a la informació necessària de forma inequívoca. Per garantir-ho, no només cal lliurar els contenidors en format obert sinó que cal dipositar-los en Entorns Comuns de Dades accessibles. Però l’accessibilitat no es limita només a contenidor en si mateix, sinó a la informació que conté. Per això cal configurar vistes adequades que permetin que els destinataris la puguin interpretar correctament Per exemple, configurar taulells de control, vistes 3D dels models, etc. En aquest sentit, emprar els Gestors de Temes (antigament coneguts com a Gestors d’Incidències) integrats als ECD són de molta utilitat, especialment quan permeten vincular-les tant a vistes dels models geomètrics com a documents o imatges.
El BIM no és ni un model ni un procés. És un sistema d’evidències que pot ajudar projectistes, contractistes, subcontractistes, promotors i operadors a prendre decisions més informades, més traçables i alineades amb els objectius globals del projecte.
Quan el focus es desplaça cap al criteri d’utilitat vers la presa de decisions, el BIM deixa de ser una obligació i es converteix en una eina estratègica per millorar resultats, reduir riscos i augmentar l’eficiència al llarg de tot el cicle de vida de l’actiu.